Cada dia és 8 de març?

És infal·lible. Sabem que s’acosta el Dia de la Dona Treballadora perquè els mitjans s’omplen de dades que, malgrat no tenir res de sorprenent, any rere any ens sorprenen: Les dones cobrem un 17% menys de mitjana. Les dones dediquem el doble de temps que els homes a les tasques de la llar després de la jornada laboral. Les dones som minoria en els llocs de treball que impliquen presa de decisions. A la Universitat, hi ha un 60% d’estudiants que són dones, però només hi ha un 20% de dones catedràtiques. Les dones en edat fèrtil som rebutjades laboralment per moltes empreses si tenim intenció de tenir fills. La taxa d’atur femení s’ha doblat des del 2008. Vora el 70% de les persones en situació d’emergència social som dones. El 80% de les cuidadores de gent gran i infants som dones.
Vuit dades a tall d’exemple. Vuit dades que volen remoure consciències perquè s’acosta aquell dia en què toca que es remoguin. Però les dones hi som la resta de 364 dies de l’any i, a més de patir les conseqüències d’aquestes dades, en patim la invisibilització. I és que dona treballadora no és l’oposat de mestressa de casa. Dona treballadora és aquella qui fa tasques, remunerades o no, per la comunitat on viu, ja sigui en l’esfera pública o privada. I dona doblement treballadora és la que, segons demostren les dades, fa una segona jornada laboral tenint cura de les tasques de la llar un cop torna de la feina. Tot i sabent que mai no cobrarem una pensió per aquesta segona feina.
Ser feminista és estar en contra de tota desigualtat per motiu de gènere. I en temps de crisi, té més sentit que mai ser-ne. Perquè la pobresa té rostre de dona i som nosaltres les qui la patim de forma més crua. Perquè la conseqüència directa de les retallades en el sector social és haver d’assumir les tasques de cura dels familiars dependents. Perquè la impotència que genera la pèrdua de capacitat econòmica en el gènere que tradicionalment havia estat productiu fa esclatar la violència latent i, més que mai, ens maten.
Cal saber com hem arribat fins aquí per revertir la situació. Cal teixir xarxes on homes i dones comptem igual, siguem educats de forma no diferencial, puguem parlar de com ens sentim i què ens fa sentir així. On es posi de manifest la desigualtat cada dia, per combatre-la i no per commemorar-la.

Que cada dia sigui 8 de març, per no haver-lo de celebrar mai més.

Esquerra Independentista de Solsona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.